encara no m'he trobat cap blog escrit per algun conegut "real", vaig llegir, fatemps, un blog d'una noia (ara no recordo com es diu) que deia que navegant i xafardejant pàgines de weblogs, s'havia topat amb un blog d'una antiga companya de classe que feia molt temps que no sabia res d'ella, esbrinar que es tractava d'aquella noia li va cosntar tres quartes part de la nit, però finalment investigant dades que la mateixa blogger deixava anar va descobrir que durant un temps, fins i tot, havien sigut amigues... a mi aquest xoc internauta encara no m'ha passat, els blogs de persones que conec a la realiat, els sé perquè elles mateixes m'han donat la direcció, però mai m'ha passat de topar-me amb un conegut que es despulli interiorment a través d'un blog... i la veritat tinc ganes que algun dia em passi... tot i que després ve el canguelis, de preguntar-te, si realment no hi ha algú que li hagi passat amb el meu blog... o sigui, que potser en aquests moments algú que em coneix, està tafenejant per el weblog, sense deixar comentaris... o potser en aquest mateix moment algú està intentant esbrinar si em coneix o em deixa de conèixer... de fet, i ara m'adono que podria ser un petit gran error, he donat moltes dades de la meva vida, d'allà on visc i deixo de viure, realment només em falta posar noms cognoms, direcció postal i número de sabates.... jeje, sóc massa confiada... realment no és que tingui por, no, la qúestió seria, que estic publicant un diari, més o menys personal, a l'abast de l'àmbit mundial que pot accedir a inet... bé, de fet això ho he sabut sempre.. i fins i tot, un dia posant el meus nom i cognom al google, vaig veure que a la universitat se'ls havia colat el meu dni, el meu número de telf... no en vaig fer gaire cas, de fet gens ni mica.. però, realment és necessari fer públic coses tan privades? una universitat no hauria de vetllar una mica per la seguretat íntima i personal dels seus alumnes? a sobre, normalment et fan dir si vols o no que la teva adreça i dades personals siguin públiques, i fins ara sempre havia dit que no. Però vaja, es veu que els és ben igual la teva opinió.
En fi, reflexions sobre el res, reflexions sobre el bla. bla bla.
He anat a veure la meva àvia que està en un geriàtric, i semrpe que hi vaig m'adono que acabarem tots iguals, asseguts en una cadida, mirant el res, absolutament esperant la mort. Gairebé em poso a plorar...
bona tarda imma
