Ostres, ara m'estava rellegint. Quines coses més estranyes, des que havia marxat al florssalvatges que no entrava mai. De fet quin sentit té tenir dos blogs. Vaig decidir emmigar, però..... mai vaig voler tancar aquest blog. Ell és el meu passat. I jo, sóc el meu passat, el meu present i el meu futur......
:)
bona matinada fresca.
imma
te'n recordes quan et feia petons de matinada?
te'n recordes de la meva veu dolça com la mel...
te'n recordes de tots els moments que vam passar junts?
em costa molt deixar-te, i et vinc a vistar molt sovint... no sé deixar-te... no sñe abandonar alguna cosa important per mi així de cop... ja en vaig abandonar un... però aquell feia poc que estava amb mi... però tu... tu has estat un any i mig al meu costat... i ara em sap greu no dir-te res...saps?? de tant en tant, com avui, de matinada, quan tothom estigui dormint, quan tothom estigui somiant, quan només escolti el soroll del ventilador del meu ordinadors... et vindré a saludar... i et faré recordar...
te'n recordes de le smeves pessigolles..
te'n recordes de mi??....
jo sí
bona nit
imma
per cert encara sóc AQUÏ a la casa del costat...
m'estic traslladant, feia temps que ho estava pensant... però no negaré que m'és realment difícil... m'he acostumant a esciure imma.blogia.com.... m'he acostumat... és com si fos casa meva... no em vull repetir... aquí hi ha la meva NOVA CASA, plena de florssalvatges.. una habitació àmplia al costat de ma germana, amb vistes al mar... què més puc demanar???
bona nit
imma
ps: estic mirant de fer una caseta per la janis, que se la mereix!!!!! :)
vaig treballar dissabte i diumenge, es nota molt que aquest any ja no és l'any dalí, els matins venen molts grups, però a la tarda s'està tranquilet. M'agrada està a la zona de llevant, al costat de l'eixida, és la part més fàcil de vigilar, tan sols has de controlar que no toquin la taula, i ja està, no tens tanta responsabilitat com a la part de ponent que és on hi ha l'habitació, el piano i un llarg etcètera.. a més, al poder sortir a l'eixida pots transportar-te mentalment observant el paisatge empordanès.. de tan en tan surto, i miro aquells camps que encara són verds, amb el cel blau ...
la llum de l'empordà és impressinant, cada estació de l'any té les seves característiques especials, però potser la que m'agrada més és la llum de la primavera, una llum nítida, clara, que ho envolta tot. Quan vaig conduint de girona a púbol, normalment si tinc temps em desvio pels camins del voltant per poder passar a través dels camps, veure els pagesos, els arbres, la verdor, les roselles, la ginesta... i m'alegro tan d'haver nascut i d'haver format part d'aquestes contrades, em sento tan a prop d'aquesta terra... tan lligada... mira que girona està a prop, que només trigo 20 minuts en cotxe.. però.. tot i així, sovint sento nostàlgia....
bona nit
imma
ps: no penso dir res, estic indignada, si volen treure història de l'art coma carrera universitària, doncs que la treguin cony!!! després podran dir amb raó, que a sobre d'estudiar una carrera sense futur, vaig estudiar una carrera que ni tan sols existeix.... apa doncs, aquí ho teniu, esteu contents???
no penso lluitar, he gastat massa temps.... i mai hem sigut escoltats.... de moment només em resigno...
avui he sortit a comprar roba... em fa una mandra haver de comprar roba! .. però bé, de tant en tant hi vaig.. perquè clar, ara ja fa calor de gairebé estiu i les samarretes de l'armari estan fetes un drap!! i les de més estiu encara no me les puc posar, perquè penso que si ja me les poso ara què faré a l'agost? no ho sé la veritat. Així que hem sortit en fer, la janis i jo al centre a rondar botigues.. i com és habitual, volta que voltaràs i res, que no m'agradava res... quatre samarretes xungues vulgaris i para de comptar... però bé, la qüestió també era comprar sostenidos, ja que els que tenia estaven tots fets malbé: estiragonyats, amb l'aro sortit ( o sigui sostenidors assassins...), descolorits, mig trencats... un panorama no massa atractiu.. ehem... bé doncs, ens hem dirigit a una botiga de roba interior, en fer i la janis s'han quedat com de costum esperant davant la porta, i jo m'he hagut d'enfrontar a una dependenta d'edat avançada... li he dit que volia uns sostenidors... i m'ha preguntat la talla.... i abans que la digués, la dona ha sortit del mostrador, i davant la meva perplexitat m'ha medit els pits amb les dues mans en plan Follet Tortuga " Xof Xof"... m'he quedat immòbil, fins i tot he notat com s'aturava la meva respiració per uns segons... he anat moltes vegades a comprar sostenidors, però aquesta ha sigut la primera vegada que em grapegen!! a més també ha sigut la primera vegada a la meva vida que m'ha grapejat una senyora pre-jubilada i davant d'altres clientes, que tot sigui dit no s'han immutat, cosa que m'ha fet pensar que deu ser un fet habitual en aquella botiga... Després d'això, la dona en qüestió, ha dit la meva talla i ha anat a buscar-me un munt de sostenidors perquè me'ls emprovés, tots de la mteixa talla i de diferents colors... m'ha dit: tu mateixa entra al emprovador i ves mirant.. jo mig acollonida he entrat a l'emprovador, i m'he quedat fabagirada, els sostenidors m'anaven CLAVATS!!!! increible!!!! i he pensat que la botiguera era, en el fons, una bona professional... quan ja portava emprovat el tercer sostenidor, per sorpresa meva, la botiguera ha obert l'emprovador de bat a bat, fent que em veiessin toootes les altres clientes ( i algun client) i m'ha dit: nena nena, a veure com et van? ha anat bé la talla? te'n busco més?... i jo he contestat: sisi, ja van bé ja van bé, i li he tancat la porta... al cap d'una estoneta he sortit amb tot el munt de sostenidors a la mà i he decidit quedar-me'n un parell... i mentre pagava la dona m'ha dit: veus nena, ara la pròxima vegada ja sabràs la talla :)
bona nit
imma
Estimat diari, dissabte passat vaig anar a casa la iaia, és molt divertit perquè viu en una casa mooolt gran, amb una terrassa mooolt graaan! i puc jugar amb la pesseta, i em donen menjar bó, bé totes les coses bones que té anar a casa la iaia... de fet, mentre estava descansant, després de jugar molta estona, vaig sentir com la mestressa i la iaia parlaven dels meus orígens.. ja vaig comentar fa poc, que sóc filla d'un pekinés i un caniche... però ara m'estic "enterant" d'altres possibles orígens.. Sóc descendent de GOS D'ATURA CATALÂ!!!!! res de fifis caniches, ni repel·lents pekinesos!!! no no no... sóc una espècie de Gossa d'atura purament catalana !!! això sí, una mica petitona... però ja ho diuen ja que en el pot petit hi ha la bona confitura!!!
Estic molt contenta i a partir d'ara donaré voltes (com ja feia intuïtivament) al voltant del ramat!!!!
bona nit
janis
Salts mortaaals!!!!
fiiiiiiiiiiiiussssss
a veure a veure, quantes onades de fred hem passat aquest any? 3, 4 , 5 ???? bufanda amiga, abrics amics, constipats, grips... aaaa txi iiiiis....
fem salts mortaals!!!
del fred Siberià, Polar.... llarg etcètara.....
a on anem???
a la calor tropical!!!!!
samarretes de màniga curta.... chichis chichis!!!!!
bronzejats...
GAMBES!!!!!!!!!!
turistes....
camps secs...
pagesos emprenyats.....
aigua on????
aigua????
aiguaa?????
on on on on on on on on on???????????????????????????????
merda....
hivern - estiu.... ni tadors ni primaveres...
que trist oi??
i el romanticisme???
només pels qui miren la lluna...
on ets???
ei tu!!!
el meu besavi va aprendre a nadar al riu Daró.... mm qui és el guapo que s'atreveix a banyar-se en aquest riu de merda?? .... el dia que hi ha aigua esclar!!
bona tarda imma
pd: això no és un post, és un post-it jejeje m'agrada, això ho vaig llegir a un altre weblog i em va fer gràcia :)
Les coses senzilles de cada dia, veure el sol, sentir la tramuntana, la muntanya de davant de casa, riure, veure't riure, riure junts, jugar amb la janis, parlar fins que els ulls s'acluquen, sentir com respires al meu costat, tapar-te si tens fred, cantar, ballar, una bona lectura, una bona dutxa refrescant, veure els núvols passar, olorar la frescor de la primavera..... necesito tantes poques coses per ser feliç!
continuo pensant que ens compliquem massa la vida...
on ens la compliquen...
massa...
bona tarda
imma
Estimat diari, feia dies que la meva mastressa no em deixava escriure, realment és una acaparadora de l'ordinador! i a més a més, resulta que últimament només em dóna boletes de piso... i saps continuo ODIANT LES BOLETES DE PISO!!! i em reconfirmo... NO SÖC UN PERIQUITO!!! ais...
avui m'ha vingut a visitar la NEska (sí sí, aquella york shire, que alguna vegada ja e n'havia parlat d'ella, sí aquella pija remilgada)... és tan avorrida... no sé per què hi ha gent que prefereix un gos de marca.. si, de marca, no deixa de ser això, una marca... jo potser tinc les cames tortes (de fet la iaia me diu que m'assemblo al charlot... tot i que no tinc ni idea de qui és aquest senyor).. a més per moltes comparacions que facin, no sóc ni una canitxe, ni una pekinesa... ni tinc Pedigree... i crec, que gairebé seria impossible fer-me un arbre geneològic... i t'asseguro que la Neska sí que podria...
un dia em van dir, que ells eren els escollits.. per tant una gosseta amb les cametes tortes, no seria una escollida... un dia també, una persona em va dir, que hi ha una selecció natural... i fins em van dir que hi havia gent... que un dia van decidir fer una selecció "natural"...
Sóc una gosseta maca, una gosseta no seleccionada, una gosseta única, una gosseta sense pedigree.. potser com tu... oi?.... JO VULL........ DIR........... NO A LES MARQUES!!! ..........SIGUEM ÚNICS!!!
com jo
com tu
com tu tu tu tu tu tu
bona nit
janis
em sona el dspertador... l'apago... torna a sonar.. el torno a apagar... així deu o dotze vegades!.. finalment m'aixeco, i faig el meu ritual de sempre: wc, dutxa, vestir... aixugar cabells, beure un got de llet i cafè... agafar els apunts escampats i posar-los dins la carpeta... agafar la motxilla... mirar que hi sigui tot: monader, claus, ranotxitxa... dir adéu a la janis... i de cop i volta.. zaaass... me n'adono que no tinc cap ganes d'anar a classe, i a més tinc un munt de coses per fer (acabar): treball d'educació física, project d'anglès, tocar la guitarra (?¿) ... i desfaig tot el que havia fet... trec els apunts de dintre la carpeta, deixo la motxilla al seu lloc.... i acabo davant el pc, amb uns apunts per passar en net, uns llibres sobre la lateralitat i com exercir-la en educació física, mil juegos de deportes colectivos...... i penso que en el fons, potser, hagués estat millor anar a classe...
o potser no?
bon dia
imma
Si pots tenir un roser....................................
i poder gaudir d'un dia glamourós...................
i d'un dia que un algú no es volia fer fotos... i vaig haver d'esperar a estar a casa.... jeje.... i ja tà
fa una estona mirava fotos de persones desconegudes, però tot i així, jo hagués pogut estar perfectament en aquelles fotos... i potser hi era... fotos de cares vermelles... de festa... de diversió.. desenfrenada... fotos de persones embriagades de nit... persones que he vist... però que no conec... per què m'he allunyat d'allò?,,jo conec la resposta.... la sé... tot i que sovint m'ho torno a preguntar... per què no em diverteixo igual que les altres persones? per què no surto a cap d'aquelles fotos? per què em semblava que tot el que passava en aquelles nits eren coses irreals... ideals que havien perdut objectius... objectius que havien perdut ideals?.... em vaig allunyar , a poc a poc de la multitut... em vaig aïllar... amb tu, amb tu, i ella... ara no m'uneix res amb aquelles fotos... jo sempre vaig ser diferent... primerament em feia la diferent... després vaig descobrir que en realitat.. era diferent...
sí....
potser sí.....
bona nit
imma
recordes la teva primera rosa?... de veritat.. no la que et regala el teu pare cada any... sinó aquella que et va fer tremolar les cames d'emoció...la recordes?.... o potser va ser una rosella? o una margarida del camp?... o un llibre de poesia de segona mà? o dues fulles escrites a mà, dedicades... guanyadores d'aquell premi st Jordi de la teva escola? .... ho recordes?...... o potser va ser tot plegat un 23 d'abril, o un 24... o potser.... és avui?
bon dia
imma
pd: felicitats papurruuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
En David no tenia clar com derrotar a Goliat, indefens, nuu davant el monstre.. la batalla continuava, la bellesa havia de derrotar la lletjor, la bellesa, la puresa, el rei havia de matar al monstre!!! l'eterna lluita.. com mostrar aquest neguit intern amb una sola escultura? un bloc de marbre, precisió de martell i escarpa. Aquell David, símbol de la fortalesa creixent d'una família, d'una ciutat, d'un tot... aquell roca amagat dins la gran mà... aquella mirada de fit a fit.. una sola paraula ET MATARË!!!! Així se l'imaginava Miquèl Àngel, nuu, bell, amb aquell gest immortalitzat just abans...
.............................. ........... ................ .............
Bernini, va optar per mostrar-nos a través del seu virtuosisme escultòric, un David en plena acció, el gest de pensar, de reflexionar, d'"apuntar" de prendre conciència del que succeïria, ja estava fet.. ara era temps d'actuar!!! i així ho va fer.... ell ... la força...el moviment... zaaassssss....
Què va fer Rodin? ... què podia fer? .. cap on estem anant? qui és David? qui és Goliat? qui és dolent? qui és bo? on anem a parar....
per tant, era temps de reflexionar, seure, de posar en una balança el bé , el mal.... la infinitat de l'univers, l'abast de la ment humana.... sabia, ell sabia... que el pitjor estava per venir.... i ara què?
............................................................................................................
eh?
bona nit
imma
sembla que cridi el mal temps jeje, resulta que una amiga meva, que és deu dies més gran que jo, es casa... o sigui... el post d'ahir era com un preludi...
i ara em pregunto: amb el que ha costat aconseguir que les parelles puguin viure juntes sense necessitat de casar-se, per què la gent continua fent la gran parafernàlia alhora de casar-se?.... per calers? per què queda molt bonic el vestit?... pels regals?....
ja us asseguro que per la fe cristiana de segellar el matrimoni davant de Déu no és... o sí?
bon dia
imma
fa uns dies parlava amb una bona amiga, sobre el fet de tenir o no parella. Segons ella, arriba un moment que necessites tenir algú al teu costat, algú que, segons ella, estigui amb tu i et faci costat. Per aquesta raó, tenir segons quina edat (sense concretar quina edat era aquella) i no tenir parella, feia que la persona en qüestió, anomanem-la desaparellada, es sentís en algunes ocasions sola... una espècie de solitud que aniria més enllà de la solitud física derivada de no tenir algú al teu costat, sinó que seria com una mena de solitud interior..
No sé fins a quin punt aquesta afirmació seria correcte, ja que moltes persones escolleixen no tenir parella, i fins i tot moltes el sol fet de tenir algú els pot arribar a suposar un gran pànic.
La por al compromís, la por a no complir-se les espectatives esperades, la por a la separació, a no ser acceptat.. i un llarg etcètera.
Estic gairebé segura del tot, que moltes persones que viuen soles, s'entén que no tenen parella, és perquè així ho han volgut, potser sí que podríem dir que no han trobat la persona adequada, o que encara estan esperant el píncep blau, o la princesa del pèsol.. però jo crec que en una societat tan individualista, competitiva i en definitiva deshumanitzada, on tot passa tan depressa que gairebé no hi ha temps de conèixer bé a ningú, és fàcil escollir viure la teva vida, assumint el fet de la teva pròpia individualitat.
Per tant, si ens aprenguéssim de memòria tot això que acabo de dir, i fos tan fàcil assumir el fet d'estar sol, la majoria de persones que no tenen parella, no en buscarien, i simplement viurien el seu dia a dia. Però la realitat no és així, ja que només cal observar qualsevol bar de nit i veure que la joventut i la no tan joventut té una afany desmesurat (bé, de fet és la normalitat) d'aparellar-se, potser sí que en un principi aquest afany és per passar una bona estona, o una bona nit... o sigui un divertiment, però normalment l'objectiu ocult és començar una relació i aparellar-se... Entraríem ja dins l'apartat dels instints.. aparellar-se.... per què? per formar una família? per no estar sol? ... i si acceptem el fet de voler aparellar-se ens caldria preungar-nos... però amb qui? on es pot trobar aquella dita mitja taronja? realment existeix l'amor etern, l'amor pur? l'amor sense interessos? l'amor per l'amor? tot i ser una societat "avançada" encara estem molt influenciats per la mentalitat romàntica del segle XIX de prínceps blaus i princeses de cabells llargs... hi pot quebre una mentalitat així en una societat com la nostre?
com persones del segle XXI, com afrontem el tema de la parella? canviarà algun dia la manera d'entendre l'aparellament, o bé, estic dient bagenades i ja ha canviat del tot?......
no sé
bona tarda
imma
de fa 19 anys!!!!
amor roig
amor etern
estiamar-vos per sobre totes les coses
estimar-me (nos) per sobre totes les coses
lluitar per l'amor
lluitar per nosaltres
lluitar per la justícia
lluitar per la felicitat
...............................
felicitats ( amb retard) per haver-vos estimat durant 19 anys i més!!!!
quin dia més ben elegit 14 d'abril.... jo hi era i vosaltres també!
per no oblidar mai aquest dia.... (ho dic per mi)
us estimo papis!!!!!!!.... i que es vagin multiplican els 14 d'abrils!!! dia que vau dir SIIIII...
jeje
bon dia
imma
estic tan cansada de menjar cada dia boletes de pinso, no sé què s'ha pensat els meus mestressus que sóc un "periquito"? no ho entenc, jo ensumo menjar bó, bistecs, botifarres, macarrons... i un llarg etcètera! i a mi què em donen? pinso.. apa!! pinso i aigua! això sí que és una vida de gos! quina creu...
dimecres passat vaig anar a fer una visita a les meves cosietes, tinc 3 cosines, dues de part de mastresso i una de part de mastressa... La Neska, la Bitxo i la Pesseta.
La veritat no suporto ni la Neska ni la Pesseta, les dues es creuen molt superiors a mi són York Shires terriers i van " de xules", en plan: "nosaltres tenim pedigree i tu no! " puajj, a mi la veritat me la sua... jo sóc preciosa!!! a més tinc una sang de mezcla reial! canitx i pequinès, què més vull?.. en canvi amb la Bitxo m'ho passo geniaaal!! ella és un Choo-chou i em dixa estirar-li les barbes, i pujar a sobre seu, és geniaaal!! sempre tinc ganes de veure-la!!! és que la veritat, a casa amb els mastressos a vegades és avorridíssim!!! a mi el que m'agrada és jugar!!!!!
guaguaguagua
janis
feia un munt que no escrivia des dels ordinadors de la facultat, de fet, feia un munt que no anava a la sala dels ordinadors de la facultat.. des que tinc ordinadors i internet al pis que no tinc la necessitat d'utilitzar els de la universitat.
Alguna cosa està canviant, perquè he vist que hi ha molta gent als passadissos amb ordinadors portàtils, això fa uns anys no era així, amb un parell d'anys la universitat de Girona ha passat de tenir sobresaturació als ordinadors, a tenir sobresaturació de persones que "xupen" xarxa des dels seus ordinadors portàtils....
bé, aquest teclat és com una mica merda... i el ratolí també... jejje
com a casa enlloc!!
bon dia
imma
pd: avui amb la jornada de ports obertes aquesta facultat és un caos!!! uuuiiis quants nens petits per tot arreu!!!
quan quedo amb bons amics que fa temps que no veig, rarament ens fem dos petons a la galta de cordialitat, és curiós, en canvi quan em presenten algú que no conec de res, el més normal és que faci els dos petons de rigor. A què deu ser degut? fins i tot, si alguna vegada arribo a fer dos petons a un amic després d'estar un temps sense veure'l, m'invaeix una sensació estranya, com si en comptes d'estar saludant a una persona molt coneguda, estigués saludant a una de completament desconeguda... pot ser que sigui causa de la "fredor" catalana? això ho dic precisament perquè quan vaig estar d'erasmus, em vaig fer molt amb dues noies, una era de Logronyo i l'altre de Pontevedra, i el que em va sorprendre moltíssim al començament era la facilitat que tenien en fer petons. Feien petons gairebé per tot: quan arribaven, quan marxaven, quan estaven contentes.. i no només això, també m'abraçaven i tocaven.. la meva companya d'erasmus (catalana) i jo, al principi no sabíem com reaccionar, era evident que ni ella ni jo estàvem acostumades a aquests comportaments.
Tot i que, també cal dir-ho, ens hi vam acostumar molt ràpidament, poder fer petons i abraçar, sense complexes, crec que ens ajudava a no sentir-nos tan nostàlgiques.. encara que, els petons i les abraçades sempre eren amb les dues noies de Logronyo i Pontevedra, entre ella (la companya d'erasmus catalana) i jo, gairebé mai ens en vam fer cap.
Cada dijous al vespre, anàvem a classes de francès , eren unes classes gratuïtes que ens facilitava la universitat de Ginebra, allà vaig conèixer a molts erasmus de diferents països, i el cas més sonat va ser quan em van presentar a un noi i una noia de Finlàndia, alts com dos St Paus, pèl rojos i amb la cara moooolt blanca (i mira que jo de blanca ho sóc una estona llarga), i evidentment després de presentar-me'ls em vaig voler acostar per fer els dos petons de rigor, i la meva sorpresa va ser al veure la cara de fàstig, primer del noi i després de la noia.. què estava passant? tan repugnant era JO? Ells també es van adonar de la meva cara de sorpresa, i de la gent que ens envoltava ( ja que la majoria eren "espanyolitos", sudamericans i uns quants americans)), i els dos finlandesos amb el seu francès característic (l'accent més estrany que mai he sentit), es van disculpar dient que al seu país només es feien petons entre membres de la mateixa família, i només de tant en tant, i evidenment les parelles, això sí en la intimitat... normalment quan es presenten es diuen hola, hola, i ja està, ni tan sols es fan la pregunta comodí "com va tot? o què tal?"...
Per tant, els catalans som una mica finlandesos? és bo guardar i marcar tan les distàncies amb els amics? no hauríem de ser més oberts, més petoners? o potser només som el meu entorn i joque ens mostrem tan finlandesos?
sé que existeixen molts tipus de petons, però no s'hauria de reivindicar més els petons d'amistat? les abraçades recomfortants entre amics?
Potser, si ens féssim més petons i abraçades no patiríem tan d'estress... tot i que no sé si hi tindria res a veure...
bona tarda
imma
