acabo de tornar

Són les 23.11, en el rellotge del meu ordinador ( o sigui potser és més aviat o potser és més tard) però m'és igual, acabo de tornar de figueres, del curs de cançó tradicional... i no estic cansada, ni esgotada, ni decepcionada, ni totes les coses dolentes que sentia els meus últims dies de classes de música "clàssica"... no, la qüestió no és que no m'agradi la música "clàssica",la veritat és que m'encanta, sobretot la Barroca, tot i que la Romàntica també té el seu "feeling"mmmm.. aaah quin gust!, però la metodologia emprada (almenys els mestres que vaig tenir jo) en música clàssica, van fer que avorrís, i no només això sinó que quedés farta de la música (en majúscules) primer vaig deixar de tocar el piano, després el violí, i durant dos anys no vaig tocar cap nota, CAP! ... després, per casualitat em van arribar uns fulletons de l'Aula de música Tradicional, i m'hi vaig apuntar, traient la pols al meu petitonet violí, i retornant a les classes de música, a Figueres i també a la facultat... i saps? vaig tornar a sentir-me Imma... he après a tocar de memòria, a improvitsar, a sentir-me còmode amb l'instrument... i ara amb les classes de cançó, crec, que estic redescobrint la meva amagada vocació de cantant... sí, crec que tinc una veu maca, encara que em fa molta vergonya cantar i mostrar-la.. tinc un registre que pot anar del greu a l'agut, sense massa esforços.... però això de moment, només ho sabia el telèfon de la meva dutxa i els seients del meu cotxe...

Vull sentir-me imma cada dia!!!

bona nit immma!

--pd: el post (o el que sigui) anterior, era un invent d'escriptura automàtica... tot el que se'm passava pel cap sense intentar raonar-ho...per tant... no cal que es busquin segones intencions... o potser sí? qui sap....

me'n vaig anar

vaig comprar un bitllet a l'atzar ( o gairebé) i vaig agafar un avió, tota sola, una bossa amb tres peces de roba, un raspall de dents, i cent pessetes.
Un cop vaig ser a dalt l'avió l'hostessa de vol es va desfogar amb mi explicant-me no sé què en holandès, jo vaig fer com si l'entengués i em va abraçar molt intensament... va ser un vol molt tranquil, i vaig arribar puntual a l'aeroport, on absolutament ningú m'estava esperant... havia reservat una habitació a un hostal molt cèntric, prop dels museus i el casc antic... però la veritat és que ni tan sols vaig sortir de l'aeroport, vaig córrer a una finestreta i vaig comprar un altre bitllet pel pròxim avió que sortís, tan se val la destinació... o sigui que al cap de poques hores tornava a estar dins un altre avió... vaig fer això perquè no aguantava el fet de pensar que estaria passant unes vacances jo sola, unes vacances que havia planejat amb tu, i amb ella i amb tots vosaltres, unes vacances que mai faria... per això no vaig ni voler visitar aquells museus que tan m'havien arribat a interessar.. no tenia sentit...
quan vaig tornar, em vaig gastar aquelles 100 pessetes en una cocacola light, tot i que mai m'han agradat aquestes begudes gasificades... i mentre bebia la coca veia com la neu queia, altre vegada, sobre els taulats de la ciutat...
altre cop aquell paisatge.. zuuuuzuuuuuzuuummmm i tot torna a la normalitat.. zzzzazz

bona tarda imma

Ella és així

la meva mare tenia una panxa enorme, devia està de 25 mesos o més, dormia al seu costat, i vaig sentir la patada, que sortia disparada de les entranyes de la meva mare en contre meva.. ja de fetus la meva germana demanava guerra!
quan va néixer, jo estava jugant tota sola al carrer de darrere la carniceria de la meva àvia, i la veritat, recordo que em va fer molta mandra anar a veure aquella cosa que havia estat durant tants mesos ocupant la panxa de la meva mare... finalment em van arrossegar i hi vaig anar, clar, una nena de 5 anys no té massa vot ni veu... i aquell mateix 9 de juliol em van fer una foto preciosa aguantant un bebè morè...
ella sempre ha sigut una dona de combat, intel·ligent i segura d'ella mateixa, amb idees clares... tothom creia que aniria per ciències, i la gran sorpresa va ser, quan a última hora es va decidir per el batxillerat més de lletres que existeix... i pensar que va començar a llegir incansablement a partir de la novel·la d'Irvin Welsh, Acid House... qui ho havia de dir?
primer filologia anglesa (ho havia de provar) , i ara realitzarà el seu somni, anar a estudiar filosofia, allò que segons ella li ha quedat a l'interior, i que ho ha de realitzar...
doncs així ho ha de fer!, si no fas el que realment t'agrada no seràs mai feliç... i quina vida més trista si no pots ser feliç.... no?

bona tarda imma

centenaris... per què?

avui he anat a figueres, feia moltíssim que no hi anava, he agafat el tren, que (mira tu) ha vingut amb puntualitat suïssa ( i jo hi entenc d'aquest tipus de puntualitat, i no perquè jo ho sigui...) que fins i tot he tingut temps d'anar a fer un cafetó i una pasteta... he tingut temps per pensar, i recordar aquest estiu... segurament podré dir als meus néts, que vaig treballar a la Fundació Gala-Salvador Dalí, ni més ni menys, que per l'Any dit Dalí... i què tenia d'especial aquest any? que Dalí en el cas que sigués viu, hagués complert 100 anys? i què? valia la pena tanta parafarnàlia? no és que no m'agradi l'obra de Dalí, que de fet m'agrada (una mica) sinó, que he pogut veure i sentir des de ben aprop el mercantilisme ferotge amb l'icona inesgotable de Salvador Dalí. Sí, ja sé que el propi Salvador Dalí es va vendre com a propi producte artístic, ja sé que potser si fos viu seria carn de Salsa Rosa i de programes tipus Sardà (tot i que segurament la Gala ho hagués impedit, vés a saber), però l'extrem que s'ha arribat aquest any Dalí, fregava (i frega) a la monstruositat en nom de l'art.
Estava dreta, sense veu ni vot, vigilant les sales on suposadament Gala havia escollit passar la seva vellesa (que per Dalí sempre va ser una bellesa amb B), veient com els grups de russos, russes, anglesos, francesos, catalans, castellans....... i un llarg etcètera, tocaven, remenaven, emplenaven les sales ratllant dia sí, i dia també l'aforament limitat.. a 40ºC, superant el límit recomanat d'humitat per tots costats...

per plorar...

el que comptava ( i compte) era el número de visitants, com més millor!!! visitants que l'únic que volien, era seure en els bancs i sofàs "prohibits", donar cops a les taules, ratllar amb les ungles afilades algun quadre, saltar sobre els elefants, banyar-se a la piscina, tirar boriles al terra, arrencar trossos de plantes...
MÀRKETING, MÀQUINA DE FER DINERS....
Un rècord de visitants aconseguit, un recorregut " suposadament cultural" que han obligat a fer o sigui "que s'ha de fer" .... i a sobre tenen la barra de dir que han promocionat l'Empordà, la relació estreta de Dalí amb l'Alt Empordà, símbol de la seva joventut, i la relació estreta amb el racó del Baix Empordà síimbol de la decrepitut i decadència del geni... a i refugi de la seva musa... eeecs!

res més, no els importava res més... ni als uns (visitants, la majoria no tots) i els altres (fundacioneros)

i ara què pretendran fer amb l'Any Quixot???

n'estic farta dels anys alguna cosa...

bona nit

immma

i aquell hivern va nevar

dormia, i perquè dormia em vaig despertar, vaig mirar per la finestra i vaig veure les bolbes de neu com queien, el pati de l'escola de davant del pis estava ben blanc, em vaig emocionar tant que vaig córrer a despertar el meu cosí que dormia a l'habitació del costat: - Neva, neva , neva!!! tot és blanc!!
Al migdia ens vam vestir, ben abrigats ben abrigats, i vam anar a voltar per Girona, tota la rambla blanca, la devesa emblanquinada com si fos un bosc de neu, i feia tanta fred que fins i tot sortint del cine se'm van congelar les puntes dels cabells, i ens vam posar a riure...
sempre he cregut que aquell any (ara farà uns tres anyets o més...) va ser perquè jo ho vaig demanar, estava tant trista, que una nit, mentre mirava l'església de St Fèlix des la finestra del menjador, vaig tancar els ulls uns segons i vaig desitjar que nevés, vaig desitjar llevar-me enmig d'un paisatge blanc... i així va ser...
ara també m'agradaria llevar-me i veure un paisatge nevat, però aquest any no estic trista, aquest any deu haver-hi gent que necessita un paisatge nevat més que jo...

bona nit

imma

pd: la janis ja té la seva segona vacuna, i com que s'ha portat taaan bé, el veterinari li ha regalat unes galetes!

Jeje

vull la meva llibertat!

crec que aquestes serien les paraules que utilitizaria la janis si pogués parlar el català.. ahir vam fer el primer intent de portar-la a passejar lligada amb una cadena... la veritat és que estava molt mona, amb el seu collar vermell tipus arnès... li vam posar per estar per casa perquè s'hi anés acostumant, i la veritat és que no li va costar gaire, però al veure que li posàvem una cadena per portar-la lligada, es va quedar immòbil, i més que portar una gosseta a passejar semblàvem un parell de torturadors arrossegant un tros de "cosa negra peluda"! pobre janis, suposo que s'hi acostumarà, això espero, perquè el nostre pis de "ex potrecció oficial" s'està convertint en un pixader de gos (amb perdó)... tot i els meus esforços d'educar-la, no hi ha manera que faci les seves necessitats als papers preparats a la terrasseta interior, li agrada fer-ho a tot arreu! sobertot a llocs tipus: sofàs, llits, coixins... ais... janis janis!!!

bon dia imma

pd: foto de la janis feta per la seva tieta emma

torna a ser divendres

la setmana passa ràpidament, no te n'adones i ja és divendres i demà comença el cap de setmana, que ja se sap que passa com un sospir i després es torna a començar, com una roda infinita que no s'acaba... la setmana és com un ésser viu, que neix creix, "es reprodueix" i finalment mor... i així fins l'infinit...
recordo que de més petita no m'agradaven els caps de setmana, era un trencament de la meva rutina: anar classe, berenar, jugar a la plaça, anar a música, a la biblioteca del poble a fer enfadar la bibliotecària... el dissabte sempre havia d'anar a casa del meu pare i sovint m'hi quedava fins el diumenge a la tarda, sense fer gaire res interessant, crec que en el fons relacionar el cap de setmana en haver de marxar de casa és com un petit trauma acumulat, que fins i tot ara quan arriba el divendres a la tarda només pensar que dissabte i diumenge aparentment no tindré res a fer em fa com por.. ja sé que estic exagerant moltíssim, però a vegades encara em passa, sobretot quan no treballo ni tinc alguna feina "important" per enllestir ràpidament ...
tot i això, la tornada a la rutina el dilluns tampoc és massa agradable... és que en el fons sempre m'estic queixant!

bona tarda

imma

per què ens vam equivocar tant?

era joveneta, acabava de sortir de COU, i ho veia tot de color de rosa, i verd poma... i vaig decidir anar estudiar Història de l'Art... ni més ni menys... molta gent em mirava amb cara de O.o.... i això té sortides?... JA JA JA...
i a què ve ara preguntar-se i lamentar-se d'aquesta manera? JE JE, per culpa del Sr Xevi... arroplegats en un bar, "somicant" veient que el nostre present, no és el futur que havíem pensat...

- Però Imma, ens ho hem arribat a passar molt bé durant la carrera, no??
- BUF!!! oi tant!!!
- Encara sort, és un consol.. :)
- Anem a veure l'exposició de Marx Ermst.
- Sí. Per cert, ves a veure El Hundimiento.
- D'acord.

Exposició de Marx Ernst

- Ostres aquest paio, se li enava l'olla!
- Però els dibuixets són monus... jajajajajaja
- jajajajaajajaja

..............................................................................................

La cara que ha posat la noia del costat... quina colla de llicenciats som? m'encanta la cara que se'ls queda alguna persona davant de comentaris com aquests...
Però ara no tinc ganes de parlar d'art...

bona nit

imma

les casualitats existeixen???

mai m'havia plantejat menteixo,potser sí que m'ho havia plantejat, qui pot arribar a llegir aquest blog? qui pot arribar per "casualitat" fins aquestes paraules, aquests pensaments desordenats dits en veu alta? no en tinc ni idea... a vegades clico al blog a l'atzar, per veure si em trobo algun blog d'alguna persona coneguda del present o del passat, i mai he aconseguit trobar-ne cap de conegut.. i resulta que en el meu blog ja tinc contades un parell de persones, que sense cap mena d'explicació, segurament sense pensar-s'ho ni buscar-ho m'han trobat... i potser, fins i tot, hi ha qui m'ha trobat i no m'ha deixat cap nota de la seva presència.. qui sap...
una xarxa, tan enorme, i en canvi petita com un mocador... com el món real?...

bé doncs, benviguts siguin!...

bona nit

imma

pd: la ranochicha encara segueix amb mi, al meu costat... una mica vella i bruta (l'he de dutxar)... però encara m'aguanta ... jeje :)

amistats

una vegada una persona em va dir que les amistats s'han de cuidar, mirar de no perdre-les... en aquella època, vaig engegar a dida la persona en qüestió, les suposades amistats que tenia la majoria m'havien deixat de banda, per tant passava una època de bastant solitud... caminava sola pels carrers de Girona, anava a classe sola i m'asseia a davant de tot per poder sortir ràpid... tenia una decepció tan gran, que no volia saber res de ningú... sort en vaig tenir del meu cosí fashion i de'n fer, perquè sinó... què? res...
Sempre he sigut una persona molt sociable, no em costa parlar amb la gent, relacionar-me, no, però aquells dies vaig descobrir, que considerava amics a massa gent, i realment els amics, ja sé que és molt tòpic, però a la vegada és cert, són molt pocs, ara mateix crec que els podria contar amb els dits de la mà i encara em sobreria.. són pocs, però crec que són reals, genials, o sigui com jo :)

bon dia

imma

pd: sí, sí, sí!! ja sé que hauria de ser a classe d'educació física!! aaaaah quin pal

me la veig massa gran!

avui he fet la segona classe de guitarra de la meva vida, quan les oques van al camp, puntejada, i amb acords.. un total de tres acords i tres cordes... també m'han ensenyat a afinar la guitarra... mare meva... me la veig tant gran i amb tantes cordes! no sé si mai sabré tocar-la, crec que és un repte encara més gran que la flauta dolça!!!... és que jo estic acostumada a quatre cordes, a quaranta centímetres d'instrument i la corda fregada, i no a sis cordes gegants, a posar-me l'instrument a la falda... i posicions amb els dits inexplicables..
recordo que els meus començaments amb el violí, quan tenia 10 anyets, també van ser terribles, cordes que no sonaven, mans tortes... però d'això ja fa tants anys!!! .. no sé si podré soportar una tortura a les orelles altre cop com aquella!

a veure, a veure, QUI VA SER EL GUAPO, QUE UN DIA EM VA DIR QUE TOCAR LA GUITARRA ERA FÀCIL... JA JA JA, I A MÉS TU QUE HAS FET VIOLÍ ENCARA MÉS, JA JA JA... VA VAA QUI QUI VA SER??? QUE VINGUI ARA HI M'HO REPETEIXI...GRRRR

bon dia

imma

crits i més crits!!

ja he parlat alguna vegada de la meva Comunitat de veïns... doncs segueixen igual, l'altre dia no m'atrevia ni a sortir, el veí tocat del bolet del cinquè, estava fotent crits als meus veïns estudiants... de tant en tant fan una mica de fressa, sobretot algun dijous.. però no res d'espectacular.. doncs el del cinquè els hi estava fotent un sermó que déu n'hi doret! a més, de cop i volta, va deixar de queixar-se " del mucho ruido que haceis, día si día también" per parlar de la seva filla " que se que la teneis aquí escondida", i la pobre noia estudiant, dient que no sabia res de la seva filla, i que no tornarien a fer fressa mai més... pobrets...
finalment, al veure que la discussió no arribava enlloc, i a més tenia pressa, vaig sortir del meu quart pis, i vaig baixar sense fer soroll... i a mig camí, em vaig trobar la veïna del tercer, amb el pastor alemany d'ulls tristos, dient-me que no fotés cas "del tarado del cinquè!" i jo... " no no, si jo marxava"... " encara treballes allà dalt" ... "sí, sí..." " doncs conserva la feina"....

cames ajudeu-me!!!!

bona nit

imma

pd: no tinc ganes de parlar del referèndum, ni de la gent que m'ha dit que hauria d'haver anat a votar... perquè a les dones ens va costat déu i ajut per deixar-nos aquest dret... però, si és un dret, també puc escollir no utilitzar-lo no?

ais

res

no he votat....

he dormit tot el dia i no he tingut temps d'anar a votar...havia d'agafar el cotxe i anar fins el meu poble, i la veritat, m'ha fet mandra... havia fet una promesa, que sempre intenteria anar a votar fent honor a totes aquelles persones que durant una colla d'anys no ho havien pogut fet, però avui he trobat que era una estupidesa anar-hi:
- primer, perquè tot i els esforços de llegir-me la constitució, finalment no me l'he llegida perquè no hi entenia res, i anar a votar una cosa que no saps de què va.. no és el meu estil.
- segon: perquè plovia, feia fred, i m'ha fet mandra marxar de la meva ciutat... potser m'acabaré empadronant perdent la meva identitat baix empordanesa, qui sap, però de moment...

- resultat: un diumenge a casa fent el manta.... i potser miraré els resultats... total...

bona tarda

imma

retrobaments

Després de molts dies sense veure les meves amigues del poble, ahir van decidir venir a fer-me una visita a la meva actual ciutat. Com de costum, vaig arribar tard, i elles encara més... tants anys i en això encara no han millorat. Va, decidir anar a menjar un suís, i xerrar de les nostres vides, i com que feia un segle i mig que no ens vèiem, vam està assegudes al mateix bar des de les cinc de la tarda fins les 9 del vespre. És curiós els com vam repassar els anys que hem passat juntes, des que ens vam conèixer fins ara, hem canviat molt, però en el fons continuem siguen les mateixes. Una de les coses que em van cridar més l'atenció va ser quan em van dir que la que havia canviat més era jo, que elles creien que la "noia" esbojarrada de COU mai arribaria a ser una noia centrada i responsable. Les paraules em van afectar moltíssim, ja no sóc l'Imma esbojarrada de sempre, qui sóc ara? i el més important com sóc? .... no ho sé... feia tems que no m'autoanalitzava, i fent servir de mirall reflectant les meves amigues " de tota la vida" encara m'ha confós més.
A part d'això, quedar amb persones que et coneixen des de l'adolescència, i que comparteixes altres coneixences adolescents, també porta a converses de pur safareig, i així és com me n'he assaventat de les noies que havien estudiat amb mi a l'institut que ja estan casades, i embarassades... el temps passa per tothom...

i també vam recordar, aquells per qui ja no passa el temps, que malhauradament són masses.. i em segueixo preguntant, com un dia una persona em va preguntar: imma per què passen aquestes coses? per què a nosaltres? i per què ara?..
i jo no vaig saber què respondre, i ara tampoc...

Sempre et recordaré ballant, i somrient... eternament...

bona nit

imma

és que és tan maca!!!

que te la menjaries!!!

jejej

al costat de l'estufa

fa gràcia veure la janis barallant-se amb l'aire de l'estufa, tot primer li tenia molt por, segurament ser una cadelleta de gosset pelut i anar tan caminant tranquilament i fent tombarelles, trobar-te de cop i volta una màquina groga i taronja traient aire calent per la boca no deu ser gaire divertit, suposant que són, méso menys del mateix tamany. Doncs com deia, primer li tenia molta por, i s'arrencava a córrer com si hagués vist, o en aquest cas sentit un fantasma! era molt graciós veure-la.. ara però, ja es va espavilant, i s'acosta tota decidida a l'estufa i s'hi encara guau guau, aquí estic jo!!! ara , fins i tot, jau al costat de la meva cadira, sobre un coixí molt aprop de la bomba de calor, i no diu res... ja s'hi ha acostumat...

bona nit

imma

coses que només em poden passar a mi

sí sí, és ben veritat, si pogués em podria dedicar a fer monòlegs humorístics, típics del club de la comèdia, o vés a saber... el cas és que les coses, suposadament gracioses que me passen queden a l'anonimat, o potser a la memòria d'algú que ho ha pogut veure amb els seus propis ulls... no sé perquè, però crec que sóc l'única persona en el món que li ha caigut dues vegades, gairebé seguides, el mòbil a la tassa del wàter; que ha caigut de nassos, mentre corria per la universitat de lletres (arribant tard a classe), davant de tots els alumnes, i del professor... i també crec, que sóc l'única persona que li han quedat unes calcetes enganxades a la motxilla, passajant-les per tot Girona, i finalment, com a brodadura, fent que aquestes caiguin al terra, davant dels ulls grans com taronges dels seus companys de feina... i no se m'acut res més, que riure riure riure... i riure... total per què? millor que pensis que és una extravagàcia passatgera, no creieu???

bona nit

immma

pd: per cert, qui ha sigut el graciós que me les ha enganxat a la motxilla!!!!!?????

per terra la meva reputació!!!

aficions

unes de les meves grans aficions és dormir, i passar-me tot un dia a casa, mirant pel·lícules, la tele, llegint... o simplement, no fent res... i si pot ser amb el pijama posat...avui ho he pogut fer, m'he aixecat a les 12 tocades, he dinat, he jugat amb la janis, he mirant el cor de la ciutat, un parell de pel·lícules, i he pogut estirar-me al sofà, esperant, simplement que passés el temps....
així tot el dia... necessitava un dia així, ja sé que pot semblar una afició molt sedentària, i potser fins i tot avorrida, però, realment a mi m'encanta, dedicar algun dia a això, a no fer res en concret, és un desestrés impressionant...

bé ara aniré a mirar una altre peli, o potser qui sap... potser només posaré la ment en blanc...

perquè la majoria de la gent els agrada viure estressats?

jeje

bona tarda

imma

res no canvia

fa temps que em vaig desvincular de la gent del meu poble, i ara sóc més d'aquí que d'allà, o potser sóc més d'enlloc o de tot arreu, ves a saber... per molt que passi el temps, allà tot segueix igual, nits passejant, partits a la tele, amics coneguts que al passar els dies cada vegada es fan més desconeguts... un dia vaig creure que res canviaria, un dia vaig creure que eren els altres qui canviaven.. ara entenc, que els llocs, la gent, res no canvia... només la mirada interior, però tot segueix, allà on ho vaig deixar.... fa temps....

bona nit imma

últim dia

després d'estar una bona estona parlant amb la mestra, he sortit de l'escola, per la porta dels mestres, sentint-me part de totes aquelles petites persones amb les quals he passat aquests dies.. els hi he dit que els aniria a veure algun dia, però, no sé, a vegades faig promeses que no puc complir... he pujat al cotxe, i m'he posat el CD d'Amelie ben alt, sempre me'l poso quan estic moixa, tot i això, mentre anava conduint cap a casa, he plorat. He plorat molt, recordant les vivències, dels nens, records d'infància, se m'han barrejat tantes coses! També he plorat per una futura enyorança, i per una futura feina que m'apassiona...

bona tarda

imma

pd: primera vacuna de la Janis, després ha vomitat, pobreta meva :(, i la he posat a nom de'n fer...