Blogia
imma

m'enrecordo que

m'enrecordo que Es tapava els ulls amb les dues mans, i al no veure-hi res, ta sols la foscor, creia que els altres tampoc la veien...
-On és la nena?- li deien en veu dolça, gairebé hipòcrita - Pàpuuus, pàapuuus, la nena no hi és? , on és la nena? - Seguidament es destapava la cara, i veia com tot de cares se li havien acostat somrient, era el centre d’atenció, qualsevol cosa que feia era elogiat i aplaudit. I continuaven – I que rossa, i que maca, i que simpàtica!
Però el temps va anar passant, i els elogis es van transformar en exigències, els aplaudiments en frases seques, i fins i tot, va arribar un moment, que quan es tapava els ulls amb les dues mans continuava veient foscor, però la sorpresa era que quan es destapava, sovint la claror no aclaria els dubtes ni les pors, ni les exigències, perquè aquest temps ja havia passat i no podria tornar enrera...

- Pààààpuuuuuus, Pàaaaaapus.... quina nena més maca.....


Bona tarda imma

5 comentarios

imma -

Crec que quan més temps passa més nostàlgica em torno... tampoc pretenia que fos tan trist .....

cogollo -

mmm. la innocència de aquella infància que ja hem perdut...

Polux -

Si, muy triste, a la altura del cruel: ¿A quien quieres mas,a la mama o al papa?
Un saludo Imma, me alegro de volver a asomarme a tu ventana.

Turandot -

:*( què trist

emma -

paaaapus, paaapus... però ara la nena sap que aquelles veus eren hipòcrites i que, en realitat, de res servia ser el centre d'atenció!

la ignorància dels nens petits és... la falsa felicitat a la que pretenem arribar.