dia fosc
Avui m'he llevat a les 7, i plovia molt, i encara ara que són gairebé les dues no ha deixat de ploure.. aquests dies no m'agraden, m'agradarien si pogués quedar-me tot el dia a dintre el llit tapada fins a dalt de tot sense fer res més.. però no puc... he arribat al pis i m'he posat al llit, eren les vuit i m'he despertat a les 10.. després he anat a la universitat a fer una classe, i he fet tard... no estic gaire d'humor... i el dia no acompanya.. em vaig dir a mi mateixa que el dia que estigués moixa no escriuria... però després em van recomanar que ho fes... que pot ser m'ajudaria a desfogar-me o el que fos... no sé si tinc ganes de desfogar-me o de què tinc ganes... m'agradaria poder dir que avui ho veig tot de colors, i també m'agradaria dir que estic contenta, m'agradaria riure sense parar... però ara en aquests moments no puc... pot ser més tard estic recargolant-me de riure... ja ho diré o pot ser m'oblidaré perquè la joia mateix em farà oblidar de tot...
Crec que mai he dit el que estimo, i com estimo.. i com em fan mal a vegades les persones que estimo... i són persones que estic obligada a estimar que ni tan sols em proposo no estimar... i em fa plorar, i em fa sentir com una merda, o com una persona que realment no serveix per res.. però perquè he de servir per alguna cosa? no puc viure pel fet de viure i prou? he de demostrar a cada moment que sóc alguna cosa, amb el meu nom no n'hi ha prou?... no no estic trista, estic enfadada ... tampoc, no sé com estic...
Sort que sempre tinc punts de suport que sé que són allà i que m'estimen i que tampoc poden evitar estimar-me, i que gràcies aquests petits suports puc tirar endavant i riure i recargolar-me i volar, i veure colors amagats als gats i als gossos... llegir poesies precioses, riure de pets i rots (sisi)... estimar a tots als ossos de peluix del món (sobretot els de la segona guerra mundial...), saltar dintre les basses amb unes botes de pluja vermelles... cridar i xisclar fins a buidar els pulmons de coses dolentes... sort que tinc aquesta gent que sempre em fa costat us estimo, a tota aquesta gent que m'entén que m'estima que em fa costat que sempre té un somriure per mi, us estimo i encara no sé com pagar , o demostrar com sóc capaç d'estimar.... i com n'estic d'agraïda de vosaltres persones, vosaltres ja sabeu qui sou, si si tu també... :) somriu gràcies
bon dia imma
Crec que mai he dit el que estimo, i com estimo.. i com em fan mal a vegades les persones que estimo... i són persones que estic obligada a estimar que ni tan sols em proposo no estimar... i em fa plorar, i em fa sentir com una merda, o com una persona que realment no serveix per res.. però perquè he de servir per alguna cosa? no puc viure pel fet de viure i prou? he de demostrar a cada moment que sóc alguna cosa, amb el meu nom no n'hi ha prou?... no no estic trista, estic enfadada ... tampoc, no sé com estic...
Sort que sempre tinc punts de suport que sé que són allà i que m'estimen i que tampoc poden evitar estimar-me, i que gràcies aquests petits suports puc tirar endavant i riure i recargolar-me i volar, i veure colors amagats als gats i als gossos... llegir poesies precioses, riure de pets i rots (sisi)... estimar a tots als ossos de peluix del món (sobretot els de la segona guerra mundial...), saltar dintre les basses amb unes botes de pluja vermelles... cridar i xisclar fins a buidar els pulmons de coses dolentes... sort que tinc aquesta gent que sempre em fa costat us estimo, a tota aquesta gent que m'entén que m'estima que em fa costat que sempre té un somriure per mi, us estimo i encara no sé com pagar , o demostrar com sóc capaç d'estimar.... i com n'estic d'agraïda de vosaltres persones, vosaltres ja sabeu qui sou, si si tu també... :) somriu gràcies
bon dia imma
5 comentarios
imma -
silvia -
cogollo -
imma -
ellegant -