peter pan
sempre havia sigut la petita de la classe, nascuda a mitjans de desembre... aquesta condició, de ser la peque, feia que les mestres entenguessin alguns dels meus comportaments no adequats a l'edat.. al entrar a la universitat, al que seria la meva priemra carrera, vaig continuar amb la meva condició de la menuda de la colla. Estava a primer i tenia disset anys, era la nena petita i aquest fet, feia il·lusió a molts dels meus companys de classe, i jo me n'aprofitava...
Al començar magisteri, les coses sabia que canviarien, em veuria envoltada de noiets i noietes jovenets... de disset, divuit anys... tot i que unes de les avantatges de ser la "gran" de la classe és la sobrada experiència ja que la majoria de coses que passen tu ja les has passat abans: convalidar crèdits, posar-te nerviós perquè els crèdits de lliure elecció són interminables, trobar-te amb professors imbècils i prepotents.. tot això, superadíssim... encara que una part de mi, bé la major part de mi, li agradaria tornar a tenir disset anyets.
El gran canvi que fem les persones, per mi, està situat a la franja d'edat dels setze als vint anys, durant aquests cinc anys, evoluciones d'una manera increible, no només intel·lectualment, sinó també de personalitat, crec que a part de la franja d'edat de la infantesa i l'adolescència més primarenca, els disset divuit,dinou i vint anys, són crucials, per formar-te tal com ets.
Dels vint anys cap endavant, només perfeccionaràs, perfilaràs la teva personalitat, la qual quedarà fixada al llarg dels anys.
Per aquesta raó, crec que el síndrome de Peter Pan, de no voler créixer, de quedar-se vivint en el món idíl·lic del món de mai més, apareix al final d'aquests cinc anys crucials, a finals dels vint anys. Hi han moltes maneres de superar el síndrome, tot i que moltes persones no l'arriben a superar mai... i crec que una d'aquestes sóc jo...
Aviat faré vint-i-cinc anys, bé, encara falten alguns mesets, però en sóc concient. Segurament sóc considerada una persona jove, una persona que té moltes aspectatives per endavant... però jo em pregunto fins a quin punt sóc jove? i esclar, comparada amb la meva àvia sóc molt jove, però comparada amb segons qui, ja començoa tenir certa edat.. per tant, ser o no ser jove, molt sovint, per no dir sempre, és ser jove en comparació a alguna altra persona d'una edat concreta... o d'un sector d'edat...i passa exactament al mateix si parlem de vellesa...
ja diuen que hi han avis que tenen un esperit jove, i joves amb esperit de vells...
síndrome de peter pan, sí o no?
bona tarda
imma
Al començar magisteri, les coses sabia que canviarien, em veuria envoltada de noiets i noietes jovenets... de disset, divuit anys... tot i que unes de les avantatges de ser la "gran" de la classe és la sobrada experiència ja que la majoria de coses que passen tu ja les has passat abans: convalidar crèdits, posar-te nerviós perquè els crèdits de lliure elecció són interminables, trobar-te amb professors imbècils i prepotents.. tot això, superadíssim... encara que una part de mi, bé la major part de mi, li agradaria tornar a tenir disset anyets.
El gran canvi que fem les persones, per mi, està situat a la franja d'edat dels setze als vint anys, durant aquests cinc anys, evoluciones d'una manera increible, no només intel·lectualment, sinó també de personalitat, crec que a part de la franja d'edat de la infantesa i l'adolescència més primarenca, els disset divuit,dinou i vint anys, són crucials, per formar-te tal com ets.
Dels vint anys cap endavant, només perfeccionaràs, perfilaràs la teva personalitat, la qual quedarà fixada al llarg dels anys.
Per aquesta raó, crec que el síndrome de Peter Pan, de no voler créixer, de quedar-se vivint en el món idíl·lic del món de mai més, apareix al final d'aquests cinc anys crucials, a finals dels vint anys. Hi han moltes maneres de superar el síndrome, tot i que moltes persones no l'arriben a superar mai... i crec que una d'aquestes sóc jo...
Aviat faré vint-i-cinc anys, bé, encara falten alguns mesets, però en sóc concient. Segurament sóc considerada una persona jove, una persona que té moltes aspectatives per endavant... però jo em pregunto fins a quin punt sóc jove? i esclar, comparada amb la meva àvia sóc molt jove, però comparada amb segons qui, ja començoa tenir certa edat.. per tant, ser o no ser jove, molt sovint, per no dir sempre, és ser jove en comparació a alguna altra persona d'una edat concreta... o d'un sector d'edat...i passa exactament al mateix si parlem de vellesa...
ja diuen que hi han avis que tenen un esperit jove, i joves amb esperit de vells...
síndrome de peter pan, sí o no?
bona tarda
imma
3 comentarios
Anónimo -
ruru -
segons q q despres si q seras velleta. jajaj i no sabras com .. jajja el temps
passa, rapid i no rapid , i si no existisin els miralls , jo a vegadas em penso
q encara soc la nena q xisclava per el casrrer perseguin nens , tirnat pedres
,caçan`papi bous i passejant amb bicicleta , amb els genolls pelats, molt
pelats la nena q s'emocionavba per la vinguda del seu tiet ... i s'emprenyaba
molt per les injusticies, jejeje pero si cluco el ullets. i miro el mirall com
els del canal plus encar la veig,,, aquells ulls tan grans i negras q ho miravan
tot amb curiositat admiracio i rabia i por ,.,, jejejeje som el q som, sempre
... desde sempre...i aixo es maco ,,, malgrat les arrugas ,, q tu no tens , i jo
ves per on tampoc , jajaja hola imma hola imma2 ,, petons i perdona les faltes
,, aixo no camvia , jajajajajja com abans.
Jun -
Jo aquestes coses les vaig pensar al fer els 25...
Anem cap al país de "nuncajamás"?
Com es deu dir? "el país de maimés??"
Jun!