en fi
On va a parar tot allò que no se sap com desapareix de la pantalla del pc i no s'arriba a publicar mai, com m'ha passat aquest migdia? (o era ahir?¿?¿) no ho sé...
Era estiu, i vaig decidir que aquell any aniria a viure a un pis d'estudiants, i per fi podria tenir una mica més d'independència, i podria anar al cine quan volgués i tenir una habitació per mi!! A més viuria amb l'Anna que durant tot aquell any va representar una persona molt influent i molt important per mi, la veia tant gran i segura de si mateixa, una persona capaç de fer tot allò que li vingués de gust, ella sola sense aquella necessitat tant gran que tenia jo en aquelles èpoques de que m'acompanyessin i em guiessin ( bé de fet avui encara ho necessito). Vam està tot el juliol i l'agost buscant is, primer mirant els diaris, anant a veure pisos horribles, semidestrossats, i finalment vam optar per anar a veure pisos a través d'agències, i els resultats gràcies a déu van ser més positius. Quan vam entrar per primera vegada al pis del carrer Miquel Blay, va ser una sensació extranya, ens va fascinar a les dues, vam quedar meravellades, ja havíem perdut esperances de trobar alguna cosa decent, i per fi trobàvem alguna cosa que estava bé!!! Va ser curiós, ja que vam visitar el pis a la vesprada, i resulta que els antics llogaters no havien pagat la llum, i vam veure el pis gairebé en penombra... però el repartiment de l'espai, el cansament, la calor, i tot un cúmul de coses, van fer que ens agradés a les dues, i entusiasmades vcam decidir quedar-nos amb el pis, ja ni recordàvem si estava ben pintat o què, però no ens importava, a més la meva mare em'havia dit que el pintaríem si feia falta...
Ens faltava una persona pel pis i pot ser el meu error va ser insistir per què vingués la Idoia, o no.. no sé, de fet quan ella va dir que venia, en principi va ser com una salvació, en fi... les coses que van passar ja han quedat en un record , dins la memòria...
Per cert, vam pintar el pis de color groc, i la meva habitaci´ño, la més petita i on vaig passar els millors moments al pis va ser pintada de color blau.... :)))
No sé perquè he recordat això, que en fi no té cap més importancia que la d'un nou començament que va acabar.. no sé... em va costar molt recuperar-me vaig arribar a enyorar molt aquest pis.. bé , més que les quatre parets, el que més enyoirava doncs era la gent, aquella gent que per culpa o no meva o de no sé qui, d'un dia a l'alte van anar desapareguent... fiiiiiiiu van fer fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiu.. i el que ha vingut darrere també ha estat bé no?¿?¿
Cavis, estem fets de canvis, llàgrimes, somriures i suspirs.
Bona nit imma
Era estiu, i vaig decidir que aquell any aniria a viure a un pis d'estudiants, i per fi podria tenir una mica més d'independència, i podria anar al cine quan volgués i tenir una habitació per mi!! A més viuria amb l'Anna que durant tot aquell any va representar una persona molt influent i molt important per mi, la veia tant gran i segura de si mateixa, una persona capaç de fer tot allò que li vingués de gust, ella sola sense aquella necessitat tant gran que tenia jo en aquelles èpoques de que m'acompanyessin i em guiessin ( bé de fet avui encara ho necessito). Vam està tot el juliol i l'agost buscant is, primer mirant els diaris, anant a veure pisos horribles, semidestrossats, i finalment vam optar per anar a veure pisos a través d'agències, i els resultats gràcies a déu van ser més positius. Quan vam entrar per primera vegada al pis del carrer Miquel Blay, va ser una sensació extranya, ens va fascinar a les dues, vam quedar meravellades, ja havíem perdut esperances de trobar alguna cosa decent, i per fi trobàvem alguna cosa que estava bé!!! Va ser curiós, ja que vam visitar el pis a la vesprada, i resulta que els antics llogaters no havien pagat la llum, i vam veure el pis gairebé en penombra... però el repartiment de l'espai, el cansament, la calor, i tot un cúmul de coses, van fer que ens agradés a les dues, i entusiasmades vcam decidir quedar-nos amb el pis, ja ni recordàvem si estava ben pintat o què, però no ens importava, a més la meva mare em'havia dit que el pintaríem si feia falta...
Ens faltava una persona pel pis i pot ser el meu error va ser insistir per què vingués la Idoia, o no.. no sé, de fet quan ella va dir que venia, en principi va ser com una salvació, en fi... les coses que van passar ja han quedat en un record , dins la memòria...
Per cert, vam pintar el pis de color groc, i la meva habitaci´ño, la més petita i on vaig passar els millors moments al pis va ser pintada de color blau.... :)))
No sé perquè he recordat això, que en fi no té cap més importancia que la d'un nou començament que va acabar.. no sé... em va costar molt recuperar-me vaig arribar a enyorar molt aquest pis.. bé , més que les quatre parets, el que més enyoirava doncs era la gent, aquella gent que per culpa o no meva o de no sé qui, d'un dia a l'alte van anar desapareguent... fiiiiiiiu van fer fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiu.. i el que ha vingut darrere també ha estat bé no?¿?¿
Cavis, estem fets de canvis, llàgrimes, somriures i suspirs.
Bona nit imma
0 comentarios