Blogia
imma

Això només ho suposo

Suposo que tothom tria el seu destí, o el seu camí, o com es vulgui anomenar.. Això suposo que és el que fa ella, això o bé que es troba atrapada a una vida que pensant que l'ha escollit ara ha d'apetxugar.. No ho sé, tampoc és una persona que aprecii molt... de fet sempre hi ha hagut un estira i arronsa, una incompatibilitat de càracters, pot ser per aquesta raó, ella és capaç d'aguantar allò que altres no han pogut... El cas és que ell té un problema, i tota la família, de fet, la poca família que té en paguen les conseqüències... No sé si plorar o passar del tema, només recordo estius de platja, estimar amb els braços completament oberts, i ametlles trencades sobre una pedra...`però tot això ara ja no hi és.. tampoc tinc idea on ha anat a parar, bé coses que passen... Suposo que ara estic plorant, perquè hi ha persones que no se sap perquè t'obliguen a estimar i en el fons sap greu, què cony, en el fons no, sap greu perquè sí, i ja està... No, no en sóc responsable, no haver anat més sovint, amagar coses, viure una vida paral·lela.. no sé... Només sé que la meva vida, el meu entorn, tot és millor que el d'ella, i que una persona petita ho veu, ho sent tot, i això es queda dins, i no es pot esperar a que aquesta persona sigui més gran, aquest és el gran error, que a més en realitat no és esperar que aquesta persona sigui més gran, sinó que el gran problema és la cobardia... una cobardia lligada amb pena, i amb esperances que l'altra persona algun dia canviarà.. però, molt a pesar crec que no, que no canviarà... crec que si això és una malatia, aquesta malaltia és incurable, no té remei... com aquella persona que malhauradament té una malatia crònica, elll també, el fotut del cas és que arrossega tot allò, que algún dia va estimar ha estimat o estima... què hi farem...Aquest no és el meu problema, o qui sap, pot ser sí... déu dirà, si és que existeix.

bona tarda imma

0 comentarios